Gustav Mahler. Combat i llibertat (1860-1911)
per Assumpta Montserrat i Rull
Publicat a revista Teologia Actual, desembre de 2010, núm.79 Fundació Didascaleion
Aquest any que conclou celebrem el 150è aniversari del naixement de Gustav Mahler, a Kalischt, Bohèmia (actualment Kaliště, República Txeca), el 7 de juliol de 1860, i durant l’any 2011 commemorarem el centenari de la seva mort, el 18 de maig de 1911 a Viena. Ens trobem, doncs, davant d’una nova oportunitat per a conèixer la vida i l’obra de Mahler i aprofundir-hi.
Gustav Mahler fou una persona dedicada a la direcció d’orquestra i a la composició, a més d’un profund creador que, a partir de l’admiració per la natura, feia traspuar amb la seva música la recerca d’allò intangible. Els seus biògrafs comenten que al seu despatx hi tenia una rèplica del quadre Concerto, de Giorgione. L’autor de l’obra no està contrastat a les fonts; en ella s’hi observa un monjo amb les mans al teclat i la mirada aixecada, expectant i anhelant, cap al cel. D’alguna manera, Mahler reflectia això amb la seva música. Des d’aquesta terra, amb tots els interrogants de l’ésser humà, sorgirà la seva música, que recull el sofriment i la incertesa humana buscant la resposta en Déu.
![]() |
Gustav Mahler a l’edat de trenta-dos anys, època en què va compondre la Segona Simfonia |
Amb tots els interrogants de l’ésser humà, sorgirà la seva música, que recull el sofriment i la incertesa humana buscant la resposta en Déu.
En les seves obres apareixen en contrast la fortalesa titànica, els ritmes i les melodies populars, els girs o tocs humorístics, l’anhel de viure, l’angoixa per la mort, la recerca de la divinitat, el dubte existencial… És un músic que, com a home també, es mou entre llums i ombres, entre la malenconia i el goig, en busca de sentit, un sentit que a voltes troba amb la seva música.
La relació entre música i religió constituïa el fonament mateix de la seva actitud religiosa. A la pregunta «sóc creient?», es contestava dient: «Sóc músic. Amb això està tot dit.» Tenia consciència del poder transcendental de la música per a penetrar més enllà del vel terrestre i trobar-hi allò que podia sostenir i afirmar la seva fe.
Va néixer en el si d’una família humil, de pares jueus. Era el segon de catorze fills. Sis dels seus germans van morir de ben petits. Aquesta vivència marcaria el sentit tràgic de la vida que traspua la seva obra. De nen va aprendre el repertori de música folklòrica que recollirà després en les seves composicions. Va rebre classes de piano i teoria musical per part de músics locals, i va fer el seu primer concert de piano en públic el 1870, a l’edat de deu anys. Va viatjar a Praga per aprofundir els seus estudis musicals, però retornà sense èxit el 1872. El 1875 marxarà a Viena per estudiar música i composició. Tocarà obres de piano de Beethoven, Chopin i Schubert, compositors que seran molt influents en la seva obra. Va conèixer Txaikovski i Richard Strauss. Va dirigir a Praga, Budapest i Hamburg.
A l’edat de trenta-set anys va ser director de l’òpera de Viena. En aquesta època es convertí al catolicisme. L’any 1901 coneixerà la filla d’un pintor paisatgístic, Alma Schindler, amb qui es casarà el 1902 i amb qui tindrà dues filles, Maria (1902) i Anna (1904), la primera de les quals morirà d’escarlatina. De nou la tragèdia marca la vida de Mahler. El cant de la terra, escrit poc temps després de la mort de la seva filla, s’inspira en uns poemes xinesos que semblen voler relativitzar el dolor de l’existència humana. Alma Mahler renunciarà a la seva pròpia carrera de compositora a petició del mateix Mahler i serà per a ell la persona més propera i qui sabrà acompanyar i inspirar la fragilitat i la fortalesa de Mahler en els seus deu anys de matrimoni fins a la mort prematura del compositor, poc abans de complir cinquanta anys.
![]() |
Alma Mahler. |
El 1907 Mahler dirigeix a la Metropolitan Opera de Nova York. El 1909 torna a Europa i dirigeix a París, Roma, Colònia i Holanda, abans de viatjar novament a Nova York. El 1911 contreu una infecció bacteriana i vol retornar a Viena, on morirà el 18 de maig.
La seva obra
Mahler fou un gran creador i un gran humanista. Li interessava tot allò que fos humà: la filosofia, la literatura, la poesia, la ciència… Llegeix Goethe, Hoffmann, Hölderlin, Schopenhauer i Dostoievski, i coneix grans músics coetanis, com Bruckner, Brahms i Schönberg. Passava de grans moments malenconiosos a d’altres de gran sentit de l’humor. A l’hora d’interpretar orquestralment grans obres de la història de la música, mostra la seva personalitat meticulosa, i també una gran profunditat en les seves composicions pròpies.
Mahler fou un gran creador i un gran humanista.
![]() |
Siluetes de Böhler que representen Mahler assegut dirigint un assaig |
L’obra de Mahler se situa a cavall dels segles xix i xx i recull tota l’herència del romanticisme musical. Comença a explorar nous camins obrint les portes a noves formes compositives de grans dimensions i a voltes troba la incomprensió del públic de l’època davant de les seves aportacions, que sovint titllen de catàstrofe, desordre i caos. Sobre la base de les formes musicals clàssiques, elabora les seves pròpies estructures temàtiques, les amplia i les descompon en materials sonors, temes de música popular, ritmes i elements vertebradors d’un discurs musical dens i fascinant.
Al llarg de la seva vida, hi podem distingir diverses etapes. Així, hi trobem una primera etapa de joventut, en què musica textos de poesies populars, especialment Des Knaben Wunderhorn (‘El corn màgic del noi’), títol que al·ludeix a la riquesa que representa per a la joventut el tresor de la tradició. Les seves cançons de joventut per a piano i les d’acompanyament d’orquestra constitueixen una part important i característica de la seva obra i presenten una gran varietat. Recull així l’herència de les primeres empremtes musicals de música tradicional, cosa que també plasmarà en les seves grans simfonies posteriors.
També hi destaquen cançons de soldats (de ben petit veia les desfilades militars properes a la seva llar), cançons de caràcter melancòlic sobre la natura, cançons piadoses (com ara Urlicht, que és l’expressió d’una fe molt senzilla; Das himmlisches Leben, en què la fe apareix sota un somni infantil, i Es sungen drei Engel), cançons humorístiques i cançons de repertori popular (com per exemple Die zwei blauen Augen von meinem Schatz, que apareixerà a la marxa fúnebre de la seva primera simfonia). Una altra obra important de joventut d’inspiració popular fou Das irdische Leben (‘La vida terrenal’), que transmet el dolor del món, un dolor que Mahler intentarà traduir en la seva obra compositiva al llarg de la seva vida.
D’aquesta primera etapa són les seves quatre primeres simfonies, el material musical de les quals es basa sovint en les seves pròpies cançons. Aquestes quatre primeres simfonies de Mahler reflecteixen en gran part la seva actitud de recerca interior. Es tracta d’obres en què la força del llenguatge musical respon a la força de l’experiència espiritual i que donen testimoni de la recerca incessant entre el so i les idees, entre els pensaments i les emocions. A la Primera Simfonia, Tità, la música reflecteix les seves emocions turmentades, fruit de l’experiència personal; la Segona Simfonia, Resurrecció, respon a qüestions metafísiques que exigeixen per a Mahler respostes i solucions (amb els textos de La resurrecció de Friedrich Gottlieb Klopstock, amb retocs del propi Mahler, construeix un edifici orquestral amb cor inclòs, amb influència de la Novena Simfonia de Beethoven, on queda palès el desig de redempció ple de l’esperança de la immortalitat); a la Tercera Simfonia, Cosmologia, es mira a la natura i al seu cicle amorós, i la Quarta Simfonia, El Paradís, representa la recerca de la felicitat de la vida eterna com en un somni beatífic.
Les quatre primeres simfonies de Mahler reflecteixen en gran part la seva actitud de recerca interior.
![]() |
| Manuscrit de la Quarta Simfonia |
En el segon període trobem un gir en les fonts textuals de les quals beu Mahler. Llegeix i musica poemes de Friedrich Rückert. D’aquesta època destaquen les cinc cançons del cicle dels Kindertotenlieder (‘Cançons per als infants morts’), sobre els poemes que Rückert havia escrit a la mort dels seus dos fills. La interrelació entre cançó i simfonia hi és totalment present també en aquesta segona etapa, en què compon la Cinquena, la Sisena i la Setena simfonies. Aquestes tres obres tenen en comú el fet que el compositor busca sobretot ampliar la idea simfònica de l’obra. La Sisena Simfonia, anomenada Tràgica, que és agressiva i desesperançada, presenta un gran pessimisme existencial i crea tensions musicals creixents que expressen aquest sentit tràgic de la vida.
Finalment, en la seva etapa de maduresa trobem la Vuitena Simfonia, la Simfonia dels mil, en què retroba la pau i l’alegria, el sí apassionat per l’existència, i torna a fer ús del text. Inspirant-se en l’Himne de Hrabanus Maurus, hi introdueix el Veni Creator Spiritus per transmetre de nou la fe en la immortalitat, reprenent la idea de la Segona Simfonia. El cant de la terra, també amb textos expressius, crea una obra totalment nova i diferent per la seva estructura, instrumentació i subjectivitat compositiva. És potser l’obra més personal de Mahler i hi fusiona els seus dos gèneres per excel·lència: la cançó i la simfonia. La Novena Simfonia, Comiat del món, presenta trets comuns amb les anteriors des del punt de vista tècnic, polifònic i estructural, però ressalta el seu caràcter de comiat espiritual i traspua la sensació de traspàs. Per acabar, cal destacar la Desena Simfonia, que va quedar inacabada. Totes elles mostren un aprofundiment en l’escriptura contrapuntística i una instrumentació especialment acurada, gairebé cambrística.
L’obra de Mahler va quedar per sempre plasmada en el cinema, en la pel·lícula Mort a Venècia, de Luchino Visconti, basada en l’obra de Thomas Mann. El film presenta una banda sonora fonamentada en fragments de l’adagio de la Cinquena Simfonia de Mahler per reforçar la imatge de decadència, el desig anhelant de tendresa i la personalitat del personatge principal, que s’inspira en la persona de Mahler i que expressa també el marc teatral i existencial en què el compositor passa els darrers dies de la seva vida.
Com a curiositat, cal esmentar que Mahler fou també admirat per un dels grups més influents del segle xx, The Beatles, i que potser també, d’alguna manera, deixà la seva petja en les seves cançons. Paul McCartney escriu: «Estàvem hores el John i jo fent els Kindertotenlieder i les cançons Wunderhorn; ens anàvem canviant, cantant i tocant el piano. Trobàvem Mahler fantàstic.»
Bruno Walter, músic i director d’orquestra coetani, escrivia al mateix Mahler el juny de 1910: «El que hi ha de nou en la seva música no és potser la seva visió metafísica, perquè qualsevol música veritable en té una. La novetat rau en aquest desplegament de la gamma d’expressions musicals, influenciat per l’apassionat interès que té per tots els temes existencials humans. El que és nou consisteix en l’enriquiment de la tècnica del moviment, que ha sorgit dels seus esforços per formular-lo, i també en la conquesta dels mitjans d’expressió instrumental per a aquestes noves formes complicades, és a dir, la seva potent instrumentació.»
La novetat de Mahler, segons Bruno Walter, rau en el desplegament de la gamma d’expressions musicals, influenciat per l’apassionat interès que té per tots els temes existencials humans.
RSS 
Twitter
La pintura i el
poema Ànima han estat les obres
d’obertura. Convocaven els assistents a iniciar l’itinerari espiritual de
recerca. Un viatge al fons del cor, fent silenci intern i extern per poder
viure la despossessió de tota cosa que impedeix centrar-se en l’essencial i
cercar la trobada amb l’Esperit de Déu. 
Aquest viatge, quadre rere quadre, ha unit en l’avinentesa d’un diàleg
fluid, la pintura, la poesia i la música que, anant de la mà, acompanyaven la
intimitat de la pregària de tots els assistents. La invitació de l’exposició a
fer de cada instant de silenci una eternitat i de la buidor una experiència de
plenitud, ha estat recollida amb escreix pels espectadors. La bellesa de les
obres, l’arquitectura i la decoració escultòrica encara policromada del
Monestir, l’entorn natural de flors primaverals i aromàtiques, la presència
centenària de l’exemplar de murtra silvestre al bell mig del jardí, l’aire net
i la llum del dia, ho han propiciat de debò.
08917 Badalona, Barcelona
.jpg)
